lunes, 27 de junio de 2011

Corpus Christi de València

La festa del Corpus Christi invita a meditar als creients sobre el misteri del pa consagrat, el cos de Crist. A València se celebrava amb caràcter religiós des de 1326 i la primera processó va tindre lloc en 1355 i continuadament es fa des de 1372 convertint-se en la festa més important de la cristiandat sent com és, un homenatge solemne a l'Eucaristia.














Són figures que formen part de la processó del Corpus:

- Les Àguiles. Una gran i dos més xicotetes que desfilen entre els personatges bíblics. La primera fa referència a Sant Joan Evangelista, liturgicament conegut com l'Àguila de Patmos. La figura va ser realitzada en 1979 i les dos més xicotetes són de 1985.



- La Tarasca, el drac, símbol de Santa Marta, germana de Lázaro, que a la mort de Jesús es va anar a Occitània i en la vila de Mossegada (França) li demanen ajuda per a véncer un monstre que rep el nom de Tarasca. Santa Marta amb la sola ajuda d'aigua beneïda aconseguix calmar a la fera i la passeja lligada d'una corretja per tota la població.


- El Drac, símbol de Sant Jordi.


- La Bonica Fera, representa al dimoni dominat per Santa Margalida.


- La barca de Sant Nicolau, patró dels navegants, que ix en processó per primera vegada en el 2006.


- El gegant Sant Cristòfol que va eixir per primera vegada en 2005 i substituïx a la que va ser cremada durant la Guerra Civil.


Les Roques són onze estructures de fusta amb forma de barco antic. Porten grups escultòrics que al·ludixen a relats bíblics o de sants. Diferents autors daten el seu origen entre 1373 i 1392. Des de 1417 ja hi ha registres escrits parlant de les roques de la festa del Corpus.

Era tal la fama i renom de les nostres festes del Corpus que a presenciar-les acudien reis, prínceps, infants i persones de renom als que particularment cridava l'atenció la presència en elles d'estos artístics carros.

Els "misteris" són xicotetes representacions de teatre (uns 15 minuts) amb una clara intenció didàctica, la d'ensenyar a la gent per mitjà d'una representació visual de diverses escenes de la Bíblia. La seua antiguitat sol datar del segle XV.

Reconeixen els erudits del tema que la Festivitat del Corpus va ser una de les festes més cuidades dels Jurats Valencians.

La processó de la vesprada (perquè també hi ha una al matí conegut com a Cavalcada del Convit menys antiga) seguix un itinerari habitual des de 1355 eixint des de la Porta dels Apostols de la catedral, i recorrent la Plaça de la Mare de Déu, els carrers Caballers, Tros Alt, Bolsería, Mercat, María Cristina, Sant Vicent, Plaça de la Reina, Mar, Avellanes, Plaça de l'Almoina i de nou a la catedral.

miércoles, 1 de junio de 2011

La Mare de Deu dels Desamparats

 La fascinació i la humilitat que el valencià sent davant de la magnífica Plaça de la Mare de Déu, només és comparable a eixe moment replet de màgia (i devoció) que el faller la creua en l'Ofrena cada any.

Tinguem en compte que just en este punt va nàixer fa més de dos mil·lennis la ciutat de València, i va ser ací on va tornar a nàixer en la seua refundació. Baix els marmoris sòls que la cobrixen s'amaga una història repleta de passió, intrigues polítiques, guerres, i fascinació per aquella illa que es trobava entre les en altre temps dos vessants del Túria. No debades, se la crida des de llavors La Perla del Túria.

I és precisament allí, després de la magnífica catedral de València, on Jaume I va celebrar la primera missa cristiana després de la Reconquesta, en el cor de la nostra ciutat, en la zona de major cota de la mateixa, junt amb la Font del riu Túria i les seues séquies, just on es trobava l'antic fòrum romà, on s'erigix la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, santuari de la nostra patrona, que ostenta la dignitat basilical des que així ho proclamara Pio XII el 21 d'abril de 1948, encara que ostenta la seua categoria basilical des de 1872.

Va ser realitzada entre 1652 i 1666 per Diego Martínez Ponce d'Urrana a partir dels dissenys realitzats pels més importants artífexs del moment, aprovats i molt possiblement orientats per Juan Gómez de Mora, Mestre Major del Rei Felip IV en agraïment a la intercessió de la Mare de Déu dels Desemparats en les victòries d'Ondarrabia i Tortosa, la seua intercessió durant la pesta de 1647 i la curació del Virrei Comte d'Orpesa.

La composició de la primera edificació s'enquadra en un llenguatge tardorrenacentista, caracteritzat per la sobrietat classicista, simètrica i equilibrada. No obstant això el seu interior es caracteritza pel dinamisme barroc de l'espai el·líptic, rematat en cúpula. I és precisament en plena esplendor del barroc quan es construïx el Cambril de la Mare de Déu com a capella-santuari, vinculada directament a l'espai central-el·líptic, a través de la seua interconnexió espacial total, un cas únic en la història de l'arquitectura.

La llegenda de la Geperudeta és igualment fascinant. Segons diversos autors data de 1414 i la seua autoria està en envoltada en la llegenda de la construcció angèlica. En un principi la seua configuració era jacent, disposada damunt els fèretres dels ajusticiats, i disposava d'un xicotet coixí que feia avançar el cap. Al disposar-la dreçada se la veu amb la seua característica inclinació de cap, d'ací que els valencians ens referim a ella amb l'afectuós apel·latiu de Geperudeta.

El 24 de febrer de 1409 el pare Jofré es dirigia a la catedral a pronunciar un sermó durant la quaresma, quan va presenciar el linxament d'un malalt mental en un carrer de València pròxim a Santa Caterina. Este fet li va portar a prendre la decisió de fundar un hospici per a malalts mentals. La germandat es va constituir davall l'advocació de nostra Dóna Sacta dels Folls Innocets e Desamparats.

A causa de la Pesta Negra que va assolar València l'hospici es va ampliar per a arreplegar als xiquets desemparats i dos anys després van nomenar patrona de la germandat a la Mare de Déu com a Mare dels Desamparados.

L'any 1414 (com hem dit anteriorment) naix la llegenda. Tres jóvens, vestits de pelegrins, van arribar a la confraria i li van dir al germà confrare que en tres dies els podien fer la imatge de la Mare de Déu si els donaven un lloc on fer-ho i menjar. Els van portar al lloc conegut com L'ermita.

Passats quatre dies i no sentint-se cap soroll, van forçar la porta i van trobar la imatge de la Mare de Déu. Els misteriosos pelegrins havien desaparegut.

El 21 d'abril de 1885, el papa Lleó XIII va concedir una Butla pontifícia per a la que nomenava patrona de València a la Mare de Deu dels Desamparats.

En 1810, el General Caro, en agraïment per haver permés a l'exercite valencià eixir victoriós el el primer assalt napoleònic durant la Guerra de la Independència, li va entregar el faixí de Generalísima dels nostres Exèrcits i el bastó de comandament i es va disposar que quan isquera la imatge el dia de la seua festa, se li rendiren els honors militars d'ordenança.

En 1854 se li va atorgar el titul d'alcaldessa Perpètua de la ciutat de València.

El 15 d'octubre de 1921 el papa Benet XV va concedir el privilegi de Coronació Canònica i el 12 de maig de 1923 va tindre lloc la cerimònia de la coronació en el Pont del Reial, acte a què van acudir el rei Alfons XIII i la seua esposa Victòria Eugenia i el nunci del papa, l'arquebisbe de Burgos i milers de valencians.

La pàtria valenciana
s´empara baix ton mant
¡Oh, Verge Sobirana
de terres de Llevant!.

La terra llevantina reviu en ta Capella
en fer-vos homenatge de pur i ver amor.
Puix sou la nostra Reina i vostra Imatge bella
pareix que está envoltada de màgic resplendor.


La rosa perfumada, la mística assutzena,
Lo seu verger formaren als peus de ton altar.
I fervorós en elles, lo valencià t´ofrena
La devoció més santa que es puga professar.


En terres valencianes
La fe per Vós no mor
I vostra Imatge Santa
Portem sempre en lo cor.


Salve, Reina del cel i la terra;
Salve, Verge dels Desemparats;
Salve, sempre adorada Patrona;
Salve, Mare del bons valencians.







lunes, 29 de noviembre de 2010

El Palleter i la Guerra de la Independència.

Que tots coneguen la imatge d'El Palleter sobre una cadira de fusta i amb una improvisada bandera en la mà és segur. Que hi haja gent que no conega el significat d'aquell gest, per desgràcia també. En els col·legis s'esforcen més per ensenyar els orígens de la Revolució Francesa o el detonant de la Primera Guerra Mundial que a mostrar els capítols de la història de la nostra terra, capítols que moltes vegades són com a mínim més apassionants i dramàtics que molts dels capítols d'una història que moltes vegades ens resulta aliena. El Palleter és el sobrenom amb què es coneix Vicente Doménech, tot un símbol de la Guerra de la Independència que, segons la tradició, va ser el primer a alçar el crit de revolta contra els invasors francesos.

Va ser un venedor de palletes inflamables (ofici que donaria origen al seu malnom), que va nàixer a Paiporta en 1783 i que als huit anys es va traslladar amb uns familiars a valencià barri de Patraix.

En 1807, Napoleó i Manuel Godoy, ministre del Rei Carles IV d'Espanya, van firmar el Tractat de Fontaineblau, per mitjà del que es permetia que les tropes franceses travessaren Espanya per a així invadir Portugal. Quina seria la sorpresa dels espanyols al comprovar que una vegada instal·lat l'exèrcit francés en terres peninsulars, estos ja havien invadit el país amb un esforç mínim gràcies a l'engany i no trobar resistència. Conscients d'això, el 2 de maig de 1808 es produïx una sublevació popular a Madrid. A València es produiria el 23.

Esta invasió va produir una guerra en sòl valencià amb totes les conseqüències demogràfiques i econòmiques que això comporta: matances indiscriminades, fam, epidèmies, destruccions, requises de collites i impostos dels exèrcits combatents exigits als pobles.

El que el 23 de maig de 1808 es va produir en la placeta dels Panses, junt amb l'església de la Companyia, on es reunia la gent per a llegir en comú la premsa de Madrid, i davant d'un tens ambient va succeir, forma part ja de la Llegenda. Va ser en eixe moment quan es va saber que el Rei havia abdicat a favor de l'invasor napoleònic. Tots els presents van callar. Durant uns minuts ningú va dir una paraula. Entonces algú va cridar: “Vixca Ferran VII”. Al moment, va estendre un gran enrenou i la multitud va començar a recórrer els carrers cridant el nom del Rei deposat. La situació va portar al capità General a cridar a la Casa de l'Audiència (el que hui és el Palau de la Generalitat) a alguns notables de la ciutat per a allí convocar Acord.

La gent s'acumulava en la porta i, al veure que les autoritats no pareixien disposades a declarar la guerra, la multitud va enviar un representant que va ser el franciscà pare Rico. A l'Acord se li va exigir que reclutara a files als hòmens de 16 a 40 anys, traure la Reial Senyera com a declaració de guerra, cremar el paper segellat per Murat i firmar en nom del legítim Rei.

Mentres dins es mostraven indecisos, el Palleter, fora, entre la multitud, es va desenrotllar la faixa encarnada que portava cenyida, la va trossejar i la va repartir entre els seus companys i guardant el tros més gran per a si mateix, el va posar en la punta d'una canya. A un costat i a l'altre de la mateixa va posar una estampa, un de la Mare de Deu dels Desamparats i l'altra de Ferran VII.

Va enarborar Vicente Domenech la seua “bandera” entre aclamacions, es va dirigir cap a la Plaça del Mercat i allí, d'una casa que venien paper segellat, va prendre un plec, es va pujar a una cadira i trencant-lo davant de la multitud va cridar: “ Un pobre palleter li declara la Guerra a Napoleó. Vixca Ferran VII, i muiguen els traidors !!!”.

Els seus companys van fer miquetes tot el paper segellat tirant-lo al sòl i xafant-lo amb menyspreu, esborrant d'esta manera la nota enviada posar pel Consell de Castella, que Deia: “Valga per al govern del lloctinent General del Regne”.

Després de l'alçament del poble valencià simbolitzat en El Palleter contra l'orde donada pel Govern de Madrid de reconéixer per Rei d'Espanya a Josep Bonaparte (germà de Napoleó), i forçat per la iniciativa popular, després de diversos intents d'emetre un comunicat que no molestara els francesos, l'Acord va declarar de facto la Guerra a Napoleó el mateix 23 de maig de 1808 i, va proclamar en ban, Rei d'Espanya i Índies a Ferran VII, així com l'allistament.

La ciutat de València va ser de les últimes a caure en mans franceses, en el tercer assetjament, resistint fins quasi el final de la Guerra.

El 25 de maig de 1808 es va crear la Junta Suprema de Govern, organisme creat per tot el Regne de València. Al cap es trobava el Comte de la Conquista, i estava integrat per militars i alguns notables de València. El mateix 25 de maig es trau la Reial Senyera segons el costum i comença a produir-se la llavor antifrancesa entre els ciutadans del Cap i Casal. En els dies següents s'establixen relacions diplomàtiques amb representants anglesos per a així organitzar un exèrcit que repudiara la pròxima invasió de la ciutat.

Va ser precisament entonces, fruit d'eixa col·laboració, entre eixos assetjaments, quan es va demolir el 12 de març de 18010 el Palau Reial de València com una suposada estratègia militar per a no permetre un bastió on es pogueren fer forts les tropes napoleòniques i bombardejar la ciutat. Si bé de poc va servir, perquè van atacar per un altre flanc, i a pesar que el primer lloc, el 28 de juny de 1808, els valencians van derrotar els francesos dirigits per Moncey en les Torres de Quart, que amb multitud de baixes van ser obligats a retrocedir a Madrid.

Vicente Doménech, segons algunes fonts va ser ajusticiat abans d'acabar la Guerra.